Ruth Orkin (1921–1985) va ser una fotoperiodista, cineasta i fotògrafa de carrer nord-americana, coneguda sobretot pels seus vívids assaigs fotogràfics narratius de la postguerra i per les seves aportacions destacades a publicacions editorials de mitjan segle XX com LIFE, Look i The Ladies' Home Journal.

La seva identitat visual es definia pel sentit cinematogràfic del moment, el ritme narratiu i una intimitat humana càlida i espontània, plasmats tant en un ric blanc i negre com en les primeres pel·lícules fotogràfiques en color. Criada a Hollywood com a filla de l’actriu del cinema mut Mary Ruby, Orkin va traslladar a la fotografia estàtica una mirada pròpia de la direcció cinematogràfica, construint sovint seqüències visuals que semblaven fotogrames d’una pel·lícula encara no escrita.

Entre els principals encàrrecs històrics, les sèries de llarga durada i les fites visuals del seu llegat destaquen:

An American Girl in Italy (Una noia americana a Itàlia, 1951): la seva obra mestra indiscutible i una de les fotografies més famoses del segle XX. Durant un viatge per Florència, Orkin va fotografiar la seva compatriota nord-americana Ninalee Craig mentre passava davant d’un grup d’homes reunits en una cantonada. La imatge ofereix un estudi complex i estratificat sobre la mirada, la vulnerabilitat i la independència femenina a mitjan segle XX.

A World Through My Window (Un món a través de la meva finestra, dècada de 1970): durant els darrers anys de la seva vida, confinada al seu apartament de Manhattan amb vistes a Central Park, Orkin va crear una extraordinària sèrie de llarga durada utilitzant teleobjectius per enregistrar dècades de canvis meteorològics, colors estacionals, desfilades, parelles d’enamorats i la vida quotidiana dels carrers que s’estenien molt més avall.

The Little Fugitive (El petit fugitiu, pel·lícula de 1953): codirigida amb el seu marit, Morris Engel, i Raymond Abrashkin, aquesta pel·lícula independent sobre un nen que fuig a Coney Island es va rodar en exteriors amb càmeres portàtils de 35 mm. La pel·lícula va guanyar el Lleó de Plata al Festival de Cinema de Venècia, va obtenir una nominació als Oscar i François Truffaut la va assenyalar com una influència fonamental en la Nouvelle Vague francesa.

Músics i retrats culturals: gran aficionada a la música durant tota la seva vida, Orkin va passar anys entre bastidors fotografiant músics clàssics, directors d’orquestra i actors icònics del segle XX, entre els quals Leonard Bernstein, Isaac Stern, Aaron Copland, Albert Einstein i Marlon Brando, en retrats espontanis i íntims.

El llegat d’Orkin es presenta com un pont entre la fotografia de carrer i el cinema: una celebració del sentit narratiu del moment, l’humor basat en l’observació i l’autonomia femenina en el fotoperiodisme nord-americà de mitjan segle XX.

Informació i fotografies recopilades pel fotògraf #benaissa_ilyes